Ens movem perquè estem vives.

Decidim deixar-ho tot, canviar la furgo per un camió i fer la volta a Europa.

El nostre viatge comença molt abans d’engegar motors i continua més enllà de la tornada.

A la tardor de 2017 vam adonar-nos que el que volíem i necessitàvem era sortir literalment i figurada del nostre món i les nostres rutines. Ben bé com una planta, necessitàvem un trasplantament, terra nova i expandir les arrels per continuar creixent. Canviar de vida implicava decidir, córrer riscos i aprendre. Decidir com, quan, on i especialment amb qui; arriscar-nos a deixar la feina, el confort i la seguretat d’una vida sedentària i aprendre allò que cadascuna de nosaltres podia aportar en cada moment.

La primera decisió important va ser el vehicle. Ens vam arriscar. Vam comprar un camió de sis tones que ens oferia una llar on aixoplugar-nos i viure-hi còmodament -que som punkis però no tant-, on el Tahrir pogués tenir espai i sentir-se a gust i que ens donés prou autonomia com per poder allunyar-nos de la civilització més d’una setmana.

Ja teníem el com però calia tenir el carnet C i a casa només la Cris té permís de conduir. Aquí vàrem començar a definir rols i fortaleses de l’equip. Ella va esdevenir la conductora i manetes del projecte i la Rita qui organitzava les rutes, calculava els costos i orientava la brúixola. No marxàvem de vacances quinze dies i per això vam haver d’establir un pressupost total, calcular una ruta general i la durada del viatge per saber quants quilòmetres ens havíem de moure al dia i quants diners podíem gastar. Això sí, si alguna cosa és indispensable per un viatge com aquest és ser flexible, adaptar-se al moment i escoltar-se per reconduir les passes quan calgui.

A l’hivern de 2018 començava el moviment i vam fer la volta a la Península Ibèrica. Ser valentes no exclou ser prudents i aquest primer rodatge ens va permetre conèixer el camió, posar a prova l’equip i descobrir que necessitàvem fer alguna reparació abans d’aventurar-nos cap al nord. A partir d’aquí, ja estava tot fet. Havíem llevat amarres i vam començar a desaprendre per descobrir que quan vius en moviment les coses importants són unes altres. A banda de tot allò que us podríem explicar dels llocs, les anècdotes i les meravelles que ens van sorprendre en més de nou mesos de ruta, el més important ha estat viure d’una altra manera. Establir noves rutines, esmorzar mirant un mapa en lloc del diari, pensar on dormiràs cada dia, trobar aigua i cercar un lloc on buidar el WC o anar a comprar, programar la ruta al GPS i controlar la càrrega de les bateries. Acostumar-te als senyals i llengua de cada indret, aprendre a tenir el teu espai dins de 9 m2 i decidir que prefereixes gaudir uns dies més d’un lloc increïble i pixar dins una galleda que moure’t perquè el WC és ple. Pensar com aparcar quan plou perquè tens goteres, aprendre que no cal dutxar-se diàriament, que amb 150 litres d’aigua pots viure deu dies i que amb tres pantalons en tens de sobres.

Després de nou mesos de preparatius, més de 20.000 km de ruta recorrent 18 països i vuit mesos des que vam tornar, ja ningú ens pot aturar. Hem deixat sortir a la llum el més ancestral que ens recorda que som adaptables i que no necessitem gairebé res del que tenim. Sabem que les pors inicials han pagat la pena i que la decisió d’aquella tardor de 2017 va ser l'encertada.

Rita i Cris

Barcelona

@viajarenlata